Ursula Oberst: "No existeix el trastorn del nen consentit, només nens malcriats"

Ursula Oberst va estudiar psicologia a la Universitat de Konstanz (Alemanya) i el doctorat a la Ramon Llull, on és professora. Viu a Catalunya des de fa 12 anys.

HA PRESENTAT EL LLIBRE: El trastorn del nen consentit. Manual per a pares i mestres desorientats (Pagès editors).


Es tracta d’un llibre sobre educació de nens normals i difícils que està adreçat a pares, mestres i professors de diferents nivells educatius. L’autora es fa ressò de la gran preocupació dels adults davant, d’una banda, de l’augment de conductes pertorbadores, conflictes i trastorns comportamentals, i d’una altra, de la desorientació que pateixen els educadors sobre la manera d’educar correctament –i per això sovint consenteixen massa– i d’intervenir amb eficàcia en petits i grans problemes. Presenta, de forma amena i en format de manual, un enfocament de prevenció i intervenció per a aquest tipus de situacions, que tos els adults que tracten nens poden aprendre i utilitza

El Períódico de Catalunya la va entrevistar.

–¿Es pot parlar d’un trastorn del nen consentit?
–No existeix. El que és freqüent és el nen consentit. Hem passat d’una generació autoritària a un excés de manyagueries, cosa que provoca petits tirans o dictadors.

–¿Per què titula així el llibre?
–Critico el fet que s’anomeni trastorn a una educació equivocada. No tots els nens pateixen dèficit d’atenció (TDA), molts només estan malcriats.

–Fins i tot hi ha una altra síndrome, el trastorn negativista desafiador...
–Sí, el que abans era una persona rebel ara es considera que té un trastorn. Se’n diu així per la tendència que tenim d’etiquetar mèdicament aspectes de la vida quotidiana.

–¿Com es pot distingir un nen hiperactiu?
–Amb un diagnòstic professional. De vegades, dir que un nen és hiperactiu és una manera molt fàcil de treure’s el problema de sobre. El diagnòstic i la medicació no pot ser una excusa per no educar bé.

–¿Per què hi ha tants nens mimats?
–Vivim en una societat permissiva que ha perdut els valors i està desorientada. Fan falta referents per saber educar correctament.

–Ningú ensenya a ser pare...
–En aquest llibre he volgut ensenyar un mètode per saber què es pot fer en cada moment, amb exemples pràctics. També hi ha un dèficit de formació en els mestres. Les aules són plenes d’alumnes amb problemes de conducta.

–¿Malcriar és una falta d’amor?
–Jo desvincularia l’amor de no saber educar, perquè no vol dir que els pares no s’estimin els seus fills, sinó que s’han d’esforçar per no consentir-los-ho tot.

–¿Què els diria a aquests pares?
–La millor educació és la que posa obstacles que es puguin superar.L’autoestima s’aconsegueix quan aconsegueixes un objectiu.

–I aprendre a dir-los que no a moltes coses.
–Dir que no als fills és incòmode. I com que els pares treballen fora, arriben cansats i amb les tasques domèstiques pendents, per tant és més fàcil permetre que vegin la tele o els videojocs. Una bona educació requereix temps i esforç.